A mi m’arriba que aquells dies les coses podrien haver anat així. O potser no, no ho podem assegurar. Sembla que l’equip creatiu ja sabia que s’acostava un dels dies més estranys amb que s’havien trobat allà a l’eternitat, però que seria el primer d’uns quants, i havien preparat una lloança magnífica. El Fill de Déu… ¡el Fill de Déu! … naixeria en aquell minúscul planeta anomenat Terra. On s’és vist! Però és que allà el Senyor hi tenia interessos personals.
Es va saber que el seu cap, l’arcàngel Gabriel, nou mesos abans havia baixat a parlar amb una noia anomenada Maria, per dir-li que ella seria la benaurada mare d’aquell nadó. Els àngels, a mesura que s’anaven assabentant d’aquest fet extraordinari, quedaven atònits i admirats.
Van sorprendre’s quan van saber que el públic seria un grup de pastors que estarien vetllant de nit el seu ramat. Alguns havien pensat que tot aquell esforç inusual seria per presentar-se davant de persones amb més renom i autoritat, però de seguida van recordar que el Senyor sempre havia valorat la senzillesa i la integritat dels habitants d’aquell planeta remot.
Alguns dels àngels estaven una mica amoïnats perquè van saber que no adoptarien una aparença humana, com havien fet en algunes intervencions en el passat, sinó que es mostrarien amb la seva bellesa i esplendor habituals, i pensaven en l’ensurt majúscul que podria endur-se aquella gent. Aleshores se’ls va explicar que un d’ells apareixeria primer, sol, per donar la informació cabdal: “No tingueu por. Us porto una nova de gran goig, que ho serà per a tot el poble: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un Salvador, que és el Crist, el Senyor”. Es veu que els àngels, durant tota la nostra història, han desitjat contemplar l’obra del Senyor amb nosaltres, i es deleixen per aquest missatge de salvació per a tots els humans!
La setmana del dia en qüestió (bé, s’ha de dir que ho expresso així, però a l’eternitat no hi ha temps, o en tot cas no es mesura com nosaltres acostumem), el cor angelical va intensificar el temps d’assaigs. Mai havien preparat un recital d’aquella magnitud, amb tantes i tantes veus plegades! I el director, que no parava d’insistir: La lletra, fixeu-vos en la lletra!
“Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau a la humanitat que Ell estima”. Els àngels comprenien més cabalment que nosaltres, segurament, el que és la glòria del Senyor, la seva magnificència i santedat, la seva presència aclaparadora, i el seu amor generós fins a l’extrem de donar el seu Fill, l’Unigènit. ¡Glòria al Senyor, l’honor més gran i excels sigui per sempre a un Déu com el nostre!
I a la terra, pau. D’això sí que en necessitem, i els àngels ho sabien. I el missatge de la lloança era que la pau fos per a la humanitat que Ell estima. La seva bona voluntat envers l’ésser humà és el que propicia la pau. ¿I a qui estima el Senyor, i amb quina magnitud? Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè tot el qui creu en Ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna.
Imagen de Arnie Bragg en Pixabay
La web de Febe 